Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Viernes, 4 de septiembre de 2015 | Leída 504 veces
RÀDIO BÉTERA

‘Des de la cadira’ ens obri una finestra al món de la sensibilització amb la discapacitat o diversitat funcional

Guardar en Mis Noticias.

Recordem que els veïns i veïnes de Bétera podran gaudir encara de la continuïtat del programa ‘Des de la cadira’ a la ràdio municipal, espai dedicat a la discapacitat o diversitat funcional que conduirà com a col·laboradora Leyre, que va ser becària este estiu i va tindre la iniciativa de crear esta secció de comunicació per a la seua difusió i conscienciació social.

L’experiència de Christian Díaz a un Centre Especial d’Ocupació


[Img #5955]


La setmana del 27 al 31 de juliol va ser l’última del programa “Des de la cadira” en emetre continguts nous. L’activitat principal del dilluns 27 va ser un reportatge sobre els centres especials d’ocupació de la mà de Christian Díaz, treballador amb discapacitat a un d’estos centres com a monitor de natació i com a recepcionista des de 2010.

 

“Primer van ser els dissabtes de matí. A l’any següent, el xic que treballava a la recepció es va jubilar i vaig començar a treballar-hi dissabte de vesprada i diumenge de matí i després, com estic ara: de dilluns a dissabte”, va detallar este treballador valencià.

 

Christian Díaz també va explicar la particularitat d’estos centres especials: “donen prioritat a contractar a persones amb discapacitat, tant física com intel·lectual. Per llei està estipulat que per ser un centre especial d’ocupació ha d’haver més d’un 70% de persones amb discapacitat treballant”.

 

A tota la Comunitat Valenciana hi ha al voltant de 130 centres especials d’ocupació. “segons la llei hi ha alguna empresa on treballen entre el 2-5% de persones amb discapacitat, però amb una o dues persones ja s’ocupa eixe percentatge. Moltes empreses no saben les ajudes que obtindrien al contractar a una persona amb discapacitat”, segons assegura el treballador de València.

 

De fet, estos tipus de centres contribuixen al concepte que s’ha estat tractant a anteriors programes: la normalització. “Hi ha usuaris que al principi els pareix un poc estrany, però hi ha altres que ho duen millor i ho tracten amb naturalitat. És com tot, al principi hi ha gent a qui li costa i al remat ja ho veuen normal i sense problemes”, va admetre Christian Díaz.

 

Eixa mateixa setmana, Christian Díaz va tornar a col·laborar al programa amb una entrevista on va contar més detalls sobre unes altres facetes de la seua vida, com la seua discapacitat. “La mucopolisacaridosis és una malaltia rara i hereditària, el que vol dir que els pares han de ser portadors d’un gen amb una mutació. Té set tipus, de menys a més afectació i jo tinc el tipus 1. Està provocada per l’absència o mal funcionament de l’enzim anomenat glicosaminoglicà”, va especificar.

 

Totes les persones que patixen esta malaltia rara tenen trets pareguts: nas ample i baix, mans en forma d’arpa, problemes de cor, límit del moviment de les articulacions i una alçada baixa. “Normalment sóc prou independent, però a coses com nugar-se els cordons o els botons o al ficar-me una camisa molt ajustada, necessite ajuda”, va reconéixer Christian Díaz.

 

A més, “com he estudiat Ciències de l’activitat física i esportiva, hi ha coses que no em permeten fer-les. Per exemple, enguany  he fet gimnàstica i la qüestió de fer el pi i pujar al poltre, al tindre les mans en forma d’arpa i no tindre molta subjecció, no podia fer-les i me les han convalidades fent altres coses per poder aprovar l’assignatura”.

 

Esta malaltia també el va afectar a l’àmbit esportiu. D’entre tots els esports adaptats que ha practicat, el que més li va agradar va ser la natació, però  al remat, se la va haver de deixar, segons va explicar a l’entrevista.

 

“Com que patia esta malaltia, una de les conseqüències és una hipertrofia ventricular esquerra, aleshores, el metge mai m’ha deixat ni nadar, ni competir fort, no em deixava esforçar-me. Aleshores, havia d’entrenar al 60-70%, el que va disminuir les meues capacitats per competir”.

 

Per controlar esta malaltia rara hi ha un remei, segons Christian Díaz: “ara mateix m’estic ficant un tractament per via intravenosa que el que fa és parar la malaltia, perquè és una malaltia progressiva. He d’anar a l’hospital un dia a la setmana per posar-me el goter, però alguna vegada ens permeten estar 10 dies sense ficar-nos-el.”

 

Tot i ser una malaltia rara, Christian Díaz ha pogut observar l’evolució científica durant els últims 20 anys. “Hui en dia sí que saben només nàixer si tens esta malaltia; llavors, com hi havia tan poques persones, tampoc les reconeixien només nàixer”.

 

“Aleshores, que als 5 ó 6 anys li digueren als meus pares que anaven a tindre un xiquet amb esta malaltia rara, que no sabien res d’esta i que els ensenyaren una foto amb persones amb els mateixos trets facials que estaven mortes, la veritat és que se’ls va caure el món damunt. I, a més, ma mare estava embarassada de la meua germana i li digueren que podia no tindre eixa malaltia, però s’equivocaren i sí que la té”.

 

 

Vicent Lluch i la seua trajectòria esportiva


[Img #5956]

 

Eixa mateixa setmana, Vicent Lluch també es va apropar fins els estudis de Ràdio Bétera. Este valencià té una discapacitat física que consistix en l’absència dels dos caps del fèmur i que sols el limita a l’hora de saltar.

 

A més, va relatar davant els micròfons del programa una situació que va viure a la seua trajectòria acadèmica. “Quan vaig fer el cicle de formació superior d’educació física, vaig tindre un problema perquè no es podien adaptar les proves i, al tindre esta discapacitat, necessitava eixes adaptacions i no me les adaptaren, per tant no vaig poder cursar el T.A.F.A.D. És un poc il·lògic que no t’adapten unes proves a un cicle superior quan, curiosament, hi ha un 3% de places reservades per persones amb discapacitat. I és mes estrany encara que a la carrera universitària (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) m’ho adapten tot i que a un cicle no. Pot ser, és perquè al cicle no han tingut mai persones com jo i tampoc saben adaptar les coses”, va reflexionar este estudiant valencià.

 


La importància de l’esport a la diversitat funcional, segons Gabriel Melis


 

I l’últim dia de la setmana, al programa “Des de la cadira” es va poder escoltar un reportatge sobre l’evolució d’un esportista amb discapacitat, des dels seus inicis fins arribar al punt mes alt de la seua trajectòria com poden ser unes paralimpiades de la mà del director tècnic de la Federació d’Esports Adaptats de la Comunitat valenciana (F.ES.A), Gabriel Melis.

 

“La rehabilitació és una de les vies d’entrada a l’esport. Nosaltres el que fem des del programa Hospi Esport és que puga tindre una rehabilitació i una reinserció a la societat des de l’esport, perquè permet que et mogues i tractes de buscar una solució motriu a la teua situació. Una vegada passes eixa rehabilitació, comença el treball d’activitat física de base, una activitat esportiva sobre la millora de la tècnica, la tàctica, l’estratègia…”, segons va explicar el director tècnic de F.ES.A, Gabriel Melis.

 

Escollir un esport adaptat tampoc no és gens fàcil, segons va declarar el director tècnic: “a l’esport paralímpic no hi ha tanta oferta, ni demanda com al convencional i són molt més difícils de casar, perquè hi ha gent que li agrada el futbol i si no fa futbol no sap què fer.  Però si tens una discapacitat, primer esta t’ha de permetre fer este esport. Has de tindre el minimal handicap, és a dir, la discapacitat adequada per a este esport i a partir d’ací, has de tindre la sort de aconseguir un grup prop que tinguen les condicions d’entrenaments i de tècniques i a més, com a grup social, et puga impulsar i ajudar.”

 

Finalment, el director tècnic també va suggerir que arribar a qualsevol campionat internacional no és tampoc qüestió de la sort. “La majoria de gent necessita molt de temps i d’esforç, però hi ha altra gent que arriba d’una manera més fácil. Una persona pot estar en un esport d’equip i pel que siga, les seues condicions són molt específiques i la seua puntuació és la que es necessita i a la millor, sense haver treballat tant, està en un equip que el complementa i li pot donar una rellevància internacional. Però el procés és treballar, treballar, treballar.”, va explicar Gabriel Melis.

 

Acceda para comentar como usuario Acceda para comentar como usuario
¡Deje su comentario!
Normas de Participación
Esta es la opinión de los lectores, no la nuestra.
Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios inapropiados.
La participación implica que ha leído y acepta las Normas de Participación y Política de Privacidad
Bétera Informacio • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress